news

Investigadors del UBICS suggereixen que la capacitat humana per al llenguatge va ser fruit d’una evolució gradual

news image

UB papers 2020/02/12

Una de les hipòtesis més controvertides sobre l’origen de les facultats lingüístiques humanes és la idea que van sorgir d’una manera sobtada a través d’una sola mutació genètica. Dues publicacions recents d’investigadors de la Universitat de Barcelona, dirigides per Cedric Boeckx, professor ICREA de la Secció de Lingüística General i membre de l’Institut de Sistemes Complexos de la UB (UBICS), qüestionen aquesta hipòtesi, que han defensat diversos lingüistes, entre ells Noam Chomsky. Per contra, els nous treballs suggereixen que és més probable que la capacitat per al llenguatge fos producte d’una evolució gradual.

La fusió, una operació cognitiva clau del llenguatge

Durant dècades, acadèmics com Chomsky han proposat la idea que els humans moderns estan genèticament equipats amb el mecanisme de la fusió (merge, en anglès), una capacitat cognitiva que fonamenta la nostra habilitat per representar gramàtiques complexes d’una manera que només els humans sabem utilitzar, a diferència d’altres espècies. «Es creu que la fusió és suficient per crear una estructura gramatical. Aquest mecanisme agafa dues unitats lingüístiques (per exemple, paraules) i les combina de manera que també es podran combinar amb altres unitats lingüístiques, creant expressions. Aquestes, al seu torn, formarien la base de la nostra creativitat i flexibilitat cognitiva, diferenciant-nos d’altres espècies», explica Cedric Boeckx.

«La versió més dura d’aquesta hipòtesi —continua Boeckx— suggereix que la constitució biològica de la nostra capacitat de llenguatge neix d’una mutació genètica, una macromutació que devia sorgir en un individu homínid, ancestre de tots els humans moderns, i que es devia estendre a tota la població».

Modelització de la hipòtesi de la mutació d’un sol gen

El primer article amb participació d’investigadors de la UB que qüestiona la teoria del gen únic s’ha publicat a la revista Scientific Reports i està signat per Cedric Boeckx, els investigadors Bart de Boer i Andrea Ravignani, de la Universitat Lliure de Brussel·les (Bèlgica), i Bill Thompson, de l’Institut Max Plank de Psicolingüística (Països Baixos). En el treball s’hi estudia la hipòtesi de la macromutació modelant les dinàmiques evolutives d’aquest escenari, tenint en compte diferents paràmetres, com per exemple quan s’hauria produït la mutació o quina devia ser la grandària de la població en aquell període. «Hi examinem les dinàmiques d’una sola mutació que es va estendre ràpidament en un període de temps concret, combinant aquesta proposta teòrica amb el que sabem gràcies a la recerca científica sobre l’evolució demogràfica i genètica», explica Cedric Boeckx.

En aquest cas, els investigadors han aplicat tècniques, que van de la biologia teòrica a com quantificar la probabilitat que una característica complexa com l’evolució del llenguatge es desenvolupés a través d’una sola fase, de moltes fases, o d’un nombre limitat de fases, dins d’un període específic de temps i amb una grandària concreta de població.

Els experts conclouen que en comptes d’una sola mutació amb un gran avantatge evolutiu, és més probable que hi hagués un gran nombre de mutacions, cada una amb avantatges moderats, acumulats. «Un escenari en què les bases genètiques de les nostres habilitats lingüístiques van evolucionar gràcies a una acumulació gradual de petits canvis biològics. Aquesta situació es pot articular de diverses maneres: per exemple, la sintaxi va poder evolucionar a partir de formes fonològiques, d’accions manuals o d’una simple seqüenciació pragmàtica de paraules», diu Boeckx.

Desafiant la lògica de la hipòtesi

En un altre estudi, publicat a PLOS Biology, Cedric Boeckx i Pedro Tiago Martins, doctorand de la UB, analitzen la hipòtesi d’una única mutació com a origen del llenguatge humà des d’una altra perspectiva: revisant-ne la lògica. Els qui defensen la hipòtesi del gen únic asseguren que la fusió, com que és una operació simple, havia de ser el resultat d’una mutació genètica que va dotar un individu de l’equipament biològic necessari per al llenguatge. D’altra banda, les facultats cognitives del llenguatge devien sorgir de cop com a resultat d’aquesta mutació, ja que la fusió només pot estar totalment present o absent, és a dir, no hi pot haver un nivell intermedi de fusió. Però l’estudi de Boeckx i Martins destaca que, fins i tot si un tret com la fusió no es manifesta en diverses fases intermèdies, la seva evolució pot haver estat gradual. «A partir de les propietats formals de la fusió no és possible derivar el nombre de passos evolutius que van conduir a la seva aparició. A més, la simplicitat computacional de la fusió no està relacionada amb el fet que el seu origen biològic sigui també simple. De fet, no hi ha manera de derivar escenaris evolutius tan simplistes com els plantejats per la hipòtesi de la mutació única per a cap tret complex», explica Pedro Tiago Martins.

Els investigadors expliquen que l’evolució del llenguatge és una qüestió tan complexa que fa falta tenir més resultats d’estudis d’altres àmbits de recerca, sobretot de neurobiologia, genètica, ciència cognitiva, biologia comparada, arqueologia, psicologia i lingüística. «És difícil, perquè es necessiten nivells compatibles de granularitat entre els camps implicats, però és l’única manera d’arribar a una comprensió significativa d’aquest fenomen», diu Pedro Tiago Martins.

Aquests estudis suggereixen que la recerca en dinàmica evolutiva no garanteix un escenari en què el llenguatge aparegués gràcies a una sola mutació, i que és més probable que la capacitat per al llenguatge sigui el resultat d’una evolució gradual.